Perquè, per sort, en essència, tot segueix com sempre!

By 21/12/2020Escola
Normalitzant l’escola en temps de pandèmia

Recordo bé el dia que vam tornar a l’escola després del llarg confinament. Les aules s’havien quedat congelades en el moment en què les vam deixar. L’escola estava totalment buida i, malgrat tot, respirava vida. Tot i que feia setmanes que ningú recorria classes i passadissos, en tots els racons s’hi feia present l’empremta dels infants. I això aconseguia fer-nos somriure. Després de molt temps, ens retrobàvem al nostre lloc, aquest lloc bo on el món s’atura i on tot és possible!

Amb tot, el confinament havia aconseguit demostrar-nos que l’escola no s’havia aturat i que, senzillament, canviava de forma. I, malgrat el rebuig que sentíem, l’alumnat demostrava dia a dia que sí que era possible. I famílies i professorat ens esforçàvem a respondre’ls tan bé com sabíem i a transportar Sant Felip Neri a cada casa.

El curs més estrany s’havia acabat. Les aules es preparaven per rebre de nou a l’alumnat i als despatxos piles de paper i anotacions diverses recollien els nous protocols. Calia encaixar els canvis, en la tasca educativa i en l’organització, però també cadascú a nivell personal.

I per fi arribava el primer dia d’escola. Per fi hi tornàvem després de tant temps. Per fi començàvem un curs que ho canviaria tot. O potser no. I és que en aquell moment, elles i ells ens van fer entendre de seguida que tornàvem a la normalitat. Que, després de tot, tornava a ser el primer dia del curs i que retrobar-nos era més que emocionant.

A ningú se li escapa l’excepcionalitat d’aquest any, però, la veritat, és que l’escola (gairebé) no ha canviat. La capacitat de resiliència de l’alumnat ens ha demostrat als adults que podíem i havíem de veure-hi més enllà de la mascareta. I és que l’entusiasme, la curiositat, el joc i les ganes d’aprendre continuen sent les mateixes. També els reptes a encarar i els problemes a resoldre. I no, la pandèmia no ens ha deixat indiferents, i hi ha coses que hem hagut de canviar, però hem après a conviure-hi.

Continuem fent pati; treballem en grups i fem assemblees; descobrim contes, històries i obres d’art; aprenem del llibre, del paper i de la pantalla; omplim fitxes, prenem apunts i encarem exàmens. I també fem sortides! ­–i val a dir que les fem amb més qualitat que mai, visitant parcs, places i museus pràcticament sols–. I, és clar, aprenem dia a dia del què significa ser infant, adolescent o jove. I nosaltres al seu costat.

Hem hagut de renunciar a algunes coses i també en fem de noves i diferents. Fins i tot, n’hi ha que les fem sense fer-les. Com l’adéu, el somriure o el gest que fem alumnes i mestres quan la jornada acaba, aquell instant en què, fins ara, un a un, ens donàvem la mà per desitjar-nos bon dia o dir-nos fins demà. Amb tot el seu significat. Perquè, per sort, en essència, a Sant Felip Neri tot segueix com sempre!

 

Jaume Agustí
Responsable de secretaria i comunicació